Hi ha una idea que s’ha repetit durant dècades: que el problema de l’habitatge és que no es construeix prou. Però si mirem l’Horta Nord amb honestedat, la realitat és una altra molt més incòmoda: s’ha construït moltíssim… però quasi mai per garantir el dret a l’habitatge.
En els últims trenta anys, l’àrea metropolitana de València —i especialment l’Horta Nord— ha viscut una expansió urbanística intensa. Municipis com Paterna, Burjassot, Moncada o Godella han crescut amb urbanitzacions, blocs de pisos i noves zones residencials. El paisatge ha canviat, el sòl s’ha consumit, i l’horta ha retrocedit. Però tot aquest creixement no ha anat acompanyat d’una política pública real d’habitatge.
El problema no és quantitatiu, és estructural.
Durant els anys 90 i el boom immobiliari fins a 2008, es van construir milers d’habitatges, inclosa vivenda protegida. Però aquesta VPO es va concebre majoritàriament per a la venda, no per al lloguer. I encara pitjor: amb el temps es desqualificava i passava al mercat lliure. És a dir, el que havia sigut impulsat amb recursos públics acabava convertint-se en un actiu privat. No es consolidava cap parc públic estable. No es garantia cap dret a llarg termini.
Aquesta és la gran fallada del model espanyol, i l’Horta Nord n’és un exemple claríssim.
Mentrestant, altres països europeus construïen sistemes d’habitatge públic potents, amb percentatges del 30% o 40% del parc total. Ací, en canvi, Espanya es mou al voltant d’un 1,6%. En molts municipis de l’Horta Nord, aquest percentatge és encara menor. Això significa que el mercat privat ho decideix pràcticament tot: preus, condicions i accés.
I quan el mercat domina sense contrapès, passa el que estem veient.
Els preus s’han disparat. L’obra nova ha arribat a més de 3.400 €/m², amb increments superiors al 100% en pocs anys. El lloguer ja es mou habitualment entre 900 i 1.200 euros, amb zones que superen els 1.500. Parlem de preus metropolitans en municipis que fa no tant eren accessibles per a classes treballadores.
Però el més greu no és el preu en si, sinó la desconnexió amb la realitat social. Els salaris no han crescut al mateix ritme. El resultat és evident: joves que no poden emancipar-se, famílies que destinen una part desproporcionada dels ingressos a l’habitatge, i un procés silenciós però constant d’expulsió cap a municipis cada vegada més llunyans.
I tot això, amb un fet especialment revelador: després de la crisi de 2008, quan hi havia desenes de milers de pisos buits —més de 24.000 només a l’Horta Nord— tampoc es va apostar per convertir-los en vivenda pública. Es va deixar passar una oportunitat històrica. Es va preferir rescatar el mercat abans que garantir el dret a l’habitatge.
Això no és casualitat. És una decisió política sostinguda durant dècades.
El model ha estat clar: fomentar la propietat, beneficiar la promoció privada i assumir que el mercat ja regularia l’accés. Però el mercat no garanteix drets, genera beneficis. I quan l’habitatge es converteix en un actiu financer, deixa de ser un dret per convertir-se en una mercaderia.
Per això, parlar avui de crisi d’habitatge a l’Horta Nord sense parlar de la pràctica inexistència de vivenda pública és no voler entendre res.
No és que falten pisos. És que falta política.
Durant trenta anys, s’ha renunciat a construir un parc públic robust, s’ha permés la desqualificació de la vivenda protegida, no s’ha actuat sobre el parc buit i no s’ha pensat en clau metropolitana. Cada municipi ha anat a la seua, sense una estratègia coordinada. I així, el problema s’ha anat acumulant fins a fer-se estructural.
La conseqüència és la que tenim ara: una comarca tensionada, amb preus desbordats, desigualtats creixents i una generació sencera amb dificultats reals per accedir a un habitatge digne.
Encara estem a temps de revertir aquesta situació, però això implica assumir una veritat incòmoda: el model dels últims trenta anys ha fracassat.
I mentre no es diga clarament, no canviarà res.
[ Carles Martí | concejal de Compromís per Paterna | @carlesmarti ]
