Una ullada al nostre teatre

884

Assistisc sorprés, baix la direcció de Silvia Rico, a la representació teatral de Safareig, obra que va resultar guanyadora del VI Premi de teatre Juvenil Ciutat de Torrent. És una obra breu i intensa. Un nou tipus de posada en escena teatral en què només hi ha un acte. L’autor, com ens dirà en l’entrevista que a continuació reproduïm, no està d’acord amb una literatura o teatre amb desenllaços didàctics o moralitzants. Ací es mostra com batega el cor de la nostra joventut i de les persones del seu entorn. Cada grup de personatges que intervenen ens obrin el seu cor i així queda en l’escena: obert i sense fi. És una invitació a que l’espectador reflexione i es propose com resoldre allò que veu. Cinc escenes simultànies i superposades i cap desenllaç.

No cregueu que és fàcil encertar en allò que veiem en la joventut i el seu entorn. Tenim massa filtres i prejudicis per acceptar la realitat. Ací, en l’obra, no queda més remei que mirar i veure. Açò és l’obra: una invitació a la reflexió i el debat. El teatre digne de tal nom viu i perdura fora del teatre.

L’obra, escrita en valencià, ha sigut editada per Tabarca Llibres, 53 pàgs. Us adjunte unes breus dades de l’autor i l’entrevista.

CARLES DURÀ I HERRERO

Llicenciat en Filologia per la Universitat de València. Vinculat a la Unió d’Escriptors del País Valencià i al consell edito- rial d’Ediciones Bajo Cero, ha escrit uns quants llibres de poe- sia; entre ells, El agua no espera palabras (Premi “César Simón”, Denes, 2003), i Mouseschwitz (MLRS, 2010). Lectura obligatòria (Tabarca, 2015) va ser la seua primera novel·la. Fa classes de Llengua i Literatura en Secundària i ha col·laborat amb els guions del grup de teatre “El Cocodrilo Amarillo”.

 

Brillantment reflectit en la teua obra, els joves tenen, de la mateixa realitat, una visió diferent de la dels adults. Qui està més a prop d’ella? Hem de canviar la seua percepció de la realitat o adaptar-ne la nostra?

Crec que el punt de partida és que no podem dir que existisca la mateixa realitat. La visió que en tenim és una manera de crear-la, així que els joves conformen el món igual que ho fem els adults: amb el llenguatge. I sospite que la manera d’acostar les nostres percepcions és dialogant, però sense oblidar que el nostre punt de vista només és un dels possibles. Per això Safareig juga amb els prejudicis, els malentesos, les primeres impressions…

 

Als alumnes de Secundària, hi ha prou donant-los informació i que ells decidisquen, o cal proposar-los comportaments correctes i corregir els incorrectes? Per exemple, solidaritat enfront d’egoisme.

Si parlem d’educació, pense que s’educa més amb allò que fem, no amb el que diem… Quant als llibres, sempre m’ha molestat molt la literatura didàctica i moralitzant per a la joventut. I en aquesta línia, s’han fet molts llibres per a l’alumnat sobre temes de moda en què calia educar-los. Naturalment, el resultat, des del punt de vista estrictament literari, no sempre val la pena.

Estic més interessat a proposar-los una lectura crítica del que passa al món, fent-los preguntes i enfrontant-los a dilemes o a situacions de conflicte. Crec que resulta molt més útil que donar lliçons. I per supost, amb una proposta d’una certa volada literària, perquè el text ha de resultar interessant i una mica engrescador. En certa mesura, és el que vaig intentar fer amb la meua novel·la Lectura obligatòria.

 

En aquesta edat, les relacions personals són determinants. Fins a quin punt els nostres joves respecten l’altre, sobretot si és dona, és més feble o marcadament diferent?

Uf! Les relacions personals són determinants en qualsevol edat… Fins i tot, pense que el món dels joves no deixa de ser part del mateix món que el dels adults. Són fills i filles de la mateixa societat masclista i racista en què vivim, però també són part del feminisme i la igualtat que estan assajant molts col·lectius i persones per tot arreu.

En aquest sentit, pense que seria injust acusar els joves de comportaments que també són nostres. I en alguns casos, fins i tot donen lliçons de generositat o de tolerància que ja voldríem per a nosaltres o per als nostres responsables polítics.

 

Il·lumines amb molt de mèrit la visió juvenil de la vida. A qui va dirigida la teua obra? Als joves o als adults amb qui conviuen?

En principi, l’obra anava dirigida a un públic juvenil. El premi que ha guanyat i la col·lecció en què s’ha publicat enquadren clarament el gènere, podríem dir. De fet, la meua experiència en el grup de teatre de la meua escola em facilitava molt escriure per a aquest tipus de públic.

Tanmateix, no volia que el meu text fora únicament per a adolescents. Per això, hi ha personatges de totes les edats, perquè estava més interessat a fer una reflexió sobre les relacions entre generacions que a crear la típica obra d’institut. Crec que qualsevol persona pot trobar punts interessants, perquè hi ha moltes capes de lectura o d’interpretació, més enllà de l’humor o la situació aparentment estereotipada.

 

Aquesta forma de viure, se circumscriu a joves que encara viuen en un entorn escolar o és la teua percepció del món juvenil en general?

La meua experiència és de l’entorn de l’educació escolar reglada, així que crec que no podia reflectir una altra situació, perquè m’és pràcticament desconeguda. Si es pensa que es pot generalitzar, sospite que ja no és cosa meua. Però l’entorn escolar urbà és el m’ha servit de base per al meu treball.

 

Fins a quan es viu com a jove?

Supose que primer hauríem de definir que vol dir viure com a jove. Si això implica viure a cals teus pares o no tindre independència econòmica, ja es pot imaginar com s’allarga la joventut…

Però també podríem pensar com algunes persones allarguen comportaments adolescents fins a ben entrada la maduresa, o l’èxit del merchandising que recorda la nostra joventut. La societat de consum ha trobat un filó molt rendible en la venda de símbols de l’eterna adolescència. Si a això afegim que vivim d’esquenes a la mort…

 

Estan els joves canviant la forma de viure del món, o estan atrapats en una forma de viure marginal mentre esperen incorporar-se al món?

És una pregunta difícil de contestar. En primer lloc, sospite que els espais de marginació són cada vegada més grans, amb molta població en risc d’exclusió social i amb uns índexs de pobresa i precarietat laboral alarmants. De manera que el nombre de les persones que poden incorporar-se al món cada vegada és més reduït.

D’altra banda, és evident que s’estan assajant noves formes de participació social i d’organització econòmica des de la joventut. I que, amb el col·lapse ecosocial que s’acosta, seran més necessàries que mai. Potser per això molts i moltes no volen formar part d’un sistema que resulta tan poc sostenible i tan injust.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.