Fa ara cent anys que Massanassa és com la coneguem. Encara que puga sorprendre fins a 1919 el nostre poble acabava en l’actual Plaça de l’Església i els terrenys on actualment están situats l’Ajuntament, l’institut, les escoles publiques, el centre de salut o Mercadona, eren terme d’Alfafar i a banda de les Casetes de Baixa (l’actual carrer Francisco Nacher Pons) no hi havia més que camps d’horta i alguna antiga construcció lligada a l’activitat agrícola.
Tradicionalment la sèquia de Favara era el límit natural entre els dos pobles, tot i que en la seua part més pròxima a l’Església de Sant Pere partia en dos el nucli urbà, deixant del costat d’Alfafar les actuals cases que encara es conserven dels carrers Federico Garcia Lorca i Nácher Pons, principalment. Les persones que allí vivien, tot i fer vida principalment entre massanassers, pertanyien administrativament a un Alfafar que quedava massa retirat per a una època on els cavalls i les cames eren pràcticament els únics motors que es coneixien.
Esta situació era tal que, segons ens conta l’estudi Manzil Nars un veí de nom S. Jimeno Ribelles en la Terreta de 1992, la casa del senyor retor (ubicada en la Plaça de l’Església) estava ubicada en mig de la línia divisòria dels dos pobles. Esta situación, per cert, encara es dona a dia de hui en moltes vivendes dels pobles veïns d’Alfafar i Sedaví.
Va ser l’alcalde Vicente Romeu Pons qui el 1917 va començar a voler solucionar allò de tindre un poble independent dins de Massanassa. Segons conta la tradició popular i segons repleguen diversos estudis uns dels culpables de que es donara forma a eixe anhel històric d’annexió varen ser uns músics que, desafiant a les ordres de l’alcalde que els demanava que pararen de tocar, botaren la séquia cap a Alfafar on la jurisdicció del senyor Romeu res valia.
No obstant, no va ser fins a l’any 1922 quan l’alcalde Francisco Nácher Pons (de malnom Paco Malagana), que encara dóna nom al carrer de la barriada de les Casetes de Baix, no aconseguí l’annexió definitiva després de moltes reticències per part d’Alfafar, que veia com perdia un dels seus barris perifèrics junt al que encara conserva del Tremolar. Per a aconseguir tal victòria hagué de recórrer a diversos contactes en Madrid i fins i tot, segons explica el llibre Manzil Nars, convidar a algun ministre a una bona paella. Finalment, per a satisfacció de tots Massanassa amplià considerablement el seu terme municipal i hui hem pogut créixer i avançar com a poble.
Des d’estes humils línies done les gràcies a aquelles persones que sembraren la Massanassa de hui. Com sempre, els massanassers si volem podem.
[ Fran Raga | @FranRaga | Jurista]
