Avui [per ahir] ha mort Fernando Gómez Ciscar, als 85 anys, rector de la parròquia Nostra Senyora dels Àngels durant més de tres dècades. Va nàixer a Paiporta el 20 d’abril de 1920, i de ben jovenet havia manifestat la intenció de ser sacerdot. Va rebre la tonsura l’any 1949, celebrant la primera missa el 1952 a l’església del seu poble. Un any després fou nomenat cura ecónomo de Millares, i el 1957 es va fer càrrec de la parròquia de Palmera. D’allí passarà a Aiora, i finalment a Silla.
Va substituir D. Ubaldo Barberà, titular de la parròquia de 1948 a 1968, qui s’havia caracteritzat per ser un rector molt docte, de doctrina preconciliar, mantenint sempre un respectuós distanciament amb aquells que no practicaven la religió. Estava considerat com una autoritat més entre les “jerarquies” del poble.
Però l’any 1969 va arribar D. Fernando, coincidint en un moment de transició política, quan la societat demandava noves respostes del clergat i començaven a manifestar-se a Silla diverses inquietuds culturals i associatives, que la parròquia estava ignorant perquè provenien de sectors progressistes. Sortosament, el nou rector, prompte va possibilitar l’acostament a totes les tendències de la població, aplicant noves maneres d’entendre les relacions. Mostrava un talant molt més obert que el seu predecessor, trencant així la rigidesa vaticanista en la qual ens movíem.
Al carrer no vestia la sotana, ni tenia cap problema d’esmorzar en el bar escoltant l’opinió dels llauradors que mai entraven a missa, i si calia, es fumava un puret... Els diumenges per la vesprada acudia al futbol o passejava pel parc, sempre acompanyat de l’inseparable “Juanito l’escolà”. Es va fer soci fundador de la penya quinielista, i conten les devotes parroquianes, que les reflexions de confessionari eren sorprenents, ja que semblaven més el consell d’un amic que les habituals reprimendes que solien practicar els rectors amonestant els pecats.
Tot açò eren detalls que avui semblen normals en el comportament d’un capellà, però aleshores i a Silla, representaven un estil nou i espontani que a tothom agradava.
Durant els anys de la Transició amb les fortes crítiques que suportava el darrer ajuntament franquista de Silla, sempre va mantenir la neutralitat, conversant de política amb tots els líders dels partits locals i acudint als mítings. Recorde l’any 1976, quan els socialistes de Silla anàrem a demanar-li permís per col·locar una placa de marbre a la façana de l’església en memòria dels republicans morts durant la guerra i la postguerra. La resposta fou memorable: - Com la dels caiguts la posaren sense permís, també la podeu posar vosaltres, crec jo...- I la varem penjar sense cap problema.
En l’aspecte pastoral va possibilitar la coexistència de les noves parròquies, Sant Roc i San José Obrero. Va potenciar els grups de catequesi, les “Setmanes de la Joventut”, els cursos prematrimonials, l’Adoració Nocturna femenina, els costalers del Crist i les confraries, sobretot la devoció a les Sagrades Formes, de les quals va poder celebrar el 75 aniversari (1982) i després el centenari (2007) procurant el màxim esplendor. És autor de diverses publicacions sobre l’educació religiosa a Silla i el miracle de les Formes Incorruptes, un tema que va intentar reviscolar davant l’arquebisbat, aconseguint que foren autentificades per al culte. També va permetre la traducció del text de la Carxofa al valencià, la llengua que habitualment utilitzava.
En l’aspecte material va treballar per la millora patrimonial del temple mitjançant l’adquisició de noves imatges, la reconstrucció de l’altar major, de la façana (amb la col·laboració de l’ajuntament), la restauració del rellotge, les vidrieres i les campanes. Però sense dubte, l’obra més desitjada fou la construcció de la nova casa abadia i el col·legi "Sagrada Família". - Ara ja em puc morir tranquil - va exclamar el dia de la inauguració.
Per l’activitat cívica i social, l’any 2002 va rebre "el Porrot d´Honor”. I el 2007 el nomenament de "fill adoptiu" en un emotiu homenatge celebrat al Teatre, quan ja havia deixat la parròquia per motius de salut. Va ser substituït per D. Salvador Martorell Tronchoni.
Serà soterrat al cementiri de Paiporta, i no a la capella del Crist de Silla com ell havia desitjat, però les actuals normes eclesiàstiques i civils ho impossibiliten. No obstant, el seu testimoni segueix viu entre nosaltres, com unes paraules que va pronunciar quan li manifestava el meu agnosticisme, semblaven tan carregades de sapiència, que les vaig escriure per guardar-les:
- El rector d’un poble ha de posar tota l’ànima en la seua missió pastoral, donar exemple i sembrar la collita per a què estiguem tots units, els creients i els no creients, sinó en la religió, en la fraternitat. Jo sempre he procurat obrar d’eixa manera -.
Josep Antich Brocal |Cronista | Ayuntamiento de Silla
