Marta Casas Vilella (Barcelona, 1957) és filòloga, docent i autora amb una trajectòria llarga i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament i la divulgació lingüística. Llicenciada en Filologia Catalana, Hispànica i Anglo-germànica, i amb estudis de suec, ha dedicat més de quatre dècades a la docència de llengua i literatura, especialment a les escoles oficials d’idiomes i a universitats d’Alemanya i Suècia. Com a autora i lingüista, ha col·laborat amb Enciclopèdia Catalana en la redacció de diversos diccionaris bilingües (alemany-català, suec-català) i guies de conversa en diferents idiomes. També ha dut a terme feines de traducció i revisió per a editorials com La Galera i Pòrtic. Amb una àmplia experiència en l’àmbit literari, ha escrit i presentat reculls de contes i espectacles de monòlegs literaris arreu del territori. El 2021 va presentar el seu recull Odissea a Barcelona i altres paisatges al Premi Mercè Rodoreda. Amb ‘Planeta Marc’, fa el salt a la narrativa de no-ficció a partir d’una història real, íntima i colpidora: la lluita per comprendre i estimar un fill amb autisme en un món que no sap escoltar. El llibre combina testimoni, emoció i una veu literària de gran potència.
Pregunta: ‘Planeta Marc’ neix d’una pregunta molt dolorosa: per què el teu fill va intentar suïcidar-se als dotze anys. Com vas viure l’inici d’aquest procés d’escriptura?
Marta Casas: Portava un any exacte amb aquest nus al cap i vaig començar a escriure la meva versió dels fets amb l’esperança que l’escriptura seria una mena de fil d’Ariadna i m’ajudaria a desentrellar què havia passat, o sigui, m’obligaria a posar paraules allà on només hi havia consternació i una pena molt profunda.
P.: En quin moment vas sentir que aquesta història íntima també podia tenir una dimensió pública i arribar als lectors?
M.C.: La gran instigadora, a qui considero la meva mentora, va ser la Maria Barbal, qui, havent llegit aquests primers textos (30 o 40 fulls), em va animar a escriure la vida del meu fill, diagnosticat amb TEA, perquè segons ella era una història necessària, molt ben explicada i que podia ajudar a molta altra gent.
P.: El títol, ‘Planeta Marc’, suggereix un univers propi. Què representa aquest planeta per a tu?
M.C.: Un repte, com qualsevol aventura que hom emprèn en un terreny desconegut en què no hi ha llocs comuns ni prejudicis on agafar-se per justificar un modus operandi estrany a les nostres contrades. Al Planeta Marc hi has d’entrar demanant permís, acceptant que les regles del joc seran diferents i que sovint t’hauràs de preguntar si les teves pròpies regles del joc no són potser tan qüestionables i arbitràries com les del seu planeta, sinó més. Si acceptes que ets tu el foraster, viuràs al seu costat una gran aventura que et sorprendrà.
P.: El llibre combina la mirada d’una mare amb la veu del Marc. Com es va construir aquest diàleg entre dues versions d’uns mateixos fets?
M.C.: Va ser la gran descoberta de la història! Un dia, la veu d’un nen es va imposar per sobre de la de la mare i va començar a explicar la seva versió dels fets, dels mateixos fets; i era una veu genuïna i ingènua, sense judicis ni prejudicis, molt més lúcida i entenedora que la de la mare, amb una lògica inequívoca i uns arguments brillants i irrefutables. Aquest diàleg dibuixa un moviment basculant entre la versió de la mare i la del fill: com més vol ajudar-lo la mare amb els mètodes dels professionals, pitjor es troba el Marc; i a mesura que el fill va acceptant-se tal com és, més s’enfonsa la mare. La nostra narració no és un anecdotari de curiositats sinó que reflecteix l’evolució al llarg de més de vint anys d’una persona diagnosticada amb autisme que ha de viure en un món que no ho és. La mare exemplifica la versió “oficial” dels fets, però a la llarga ha de claudicar davant l’evidència del fet que el fill té una veu pròpia i que aquesta veu s’ha d’escoltar i respectar.
P.: El llibre parla d’autisme, però també d’incomprensió, soledat, prejudicis i supervivència. Quins silencis t’agradaria que trenqués Planeta Marc?
M.C.: L’autisme és una condició molt invisibilitzada perquè els mateixos autistes l’emmascaren per poder viure sense aixecar sospites. Aquest silenci és al meu entendre el més dolorós. El nostre fill va patir bullying durant tota la seva escolarització i després va decidir que mai més diria que és autista: va viure emmascarat. Això encara va ser més trist, va renunciar a ser ell mateix i va passar a enclaustrar-se i viure només a través de les pantalles dels jocs en línia. Finalment, va començar un procés d’acceptació d’ell mateix i, amb la publicació del llibre, ha fet un pas definitiu d’autoafirmació i ha esbombat als quatre vents que és autista. I què ha passat? Doncs que ara viu com qualsevol altra persona i veu en la seva manera de ser molts més avantatges que inconvenients. Crec que en general la invisibilització és el pitjor dels silencis, perquè estàs negant l’existència de l’altre o la teva mateixa.
P.: El Marc diu: “El més normal és ser diferente”. Què creus que ens costa entendre, com a societat, sobre la diferència?
M.C.: La diferència costa d’entendre quan es fa servir per crear uns barems rígids que et precipiten en una categoria ics. Sense aquests límits tan rigorosos la diferència és a la base de la vida, no? Si tots fóssim iguals ens hauríem extingit. El problema de les diferències són les etiquetes dels diagnòstics; en el moment en què etiquetes una persona ja estàs servint en safata l’estigma, el rebuig, l’escrutini públic. La diferència institucional et posa a tu, que la defineixes i l’administres, en una posició de poder, i a l’altre en una d’inferioritat. D’un temps ençà els “diferents” diagnosticats s’estan alçant per exigir un lloc al món al costat de tothom. Perquè per sort cada un de nosaltres és diferent a la seva manera. Tots som diferents i el que hem de tractar són les necessitats de les persones, no jutjar les seves diferències.
P.: Què diries que t’ha ensenyat el teu fill sobre la resiliència i sobre la manera d’habitar el món?
M.C.: El meu fill ha estat per a mi un exemple de vida. Sort que és com és! És una persona molt valenta i excepcional que ha superat tota mena de prejudicis i s’ha posicionat al centre de la seva pròpia història per viure-la en plenitud segons els seus principis. Ell s’ha acceptat fa estona i no veig per quins set sous jo no ho hauria de fer. El seu exemple de superació i resiliència és un testimoni que mereix ser explicat.
P.: Què t’agradaria que sentís o pensés un lector quan tanqués el llibre?
M.C.: Que aquesta història li ha fet ballar els partits presos. M’ho han dit molts lectors: aquest llibre els ha qüestionat la visió que tenien del món, els ha obert una finestra allà on només tenien una paret. És la història d’un heroi anònim, d’una persona que, tenint-ho tot en contra, reneix de les seves pròpies cendres i tira endavant amb la seva vida i la seva manera de ser. I per a les persones que viuen situacions similars a la nostra, tant si es parla d’autisme com de qualsevol altra condició disruptiva amb necessitats especials, doncs voldria que en tancar el llibre els despertés un bri d’esperança i sentissin que no estan soles en la seva lluita: per increïble que els sembli ara, el futur dels seus fills serà millor. Hem de confiar en els nostres fills, la seva intel·ligència sempre jugarà a favor seu. El meu fill n’és un exemple. Deixem-nos sorprendre!
