Un deute pendent, un país per construir

Ja fa 15 dies que es va decretar per part del Govern l’estat d’alarma. Fa més de 15 dies que ens feren un manament molt simple: “Quedat en Casa”. Fa 15 dies que ens quedem a la nostra pàtria xiqueta, la nostra cuna, el nostre poble, les nostres cases.

Uns dies a casa, que ja han sigut prou per estranyar tot allò que trobem a faltar de l’exterior però també per valorar totes aquelles converses o jocs que estranyàvem dels de casa, quan hem estat tant de temps absents. Uns dies per ser proper des de lluny, per tindre el cap en aquelles persones que necessiten ajuda, per mostrar solidaritat, sororitat, suport a persones sanitàries i treballadores fonamentals per superar açò. A més d’amplificar tota aquella informació oficial que puga servir ael nostre veïnat o compartir quotidianitats que animen el confinament per videoconferències o altres xarxes socials.

Uns dies que també ens puguen servir per a observar el tractament mediàtic i l’ús polític de les conseqüències socials de una crisi com aquesta.

Per una banda estan aquells que trauen pit des de la gestió: publiquen mesures (sense pagar copyright), suspensions, accions puntuals (que difícilment acontentaran a tot el poble), o compareixences que confonen l'obligació de donar informació amb pseudo-mítings institucionals o lluïments personals.

D’altra part estan aquells que també volen traure rèdit polític des de l’oposició i rascar quatre vots des de la crítica, els bulos, les fake news o les desqualificacions personals amb les xarxes socials com a ferramenta.

Són dies on aquells que no veuen més enllà de les seues fòbies o filies polítiques, contribueixen per vanagloriar o castigar amb quatre clicks, i es remenen des del seu fetge per escampar, de manera irresponsable, els seus prejuís, odis o també les lloances acrítiques o aplaudiments irracionals.

A mi em fa molta vergonya aliena. Uns dies que no hauria de gastar la política ni per traure pit, ni per posar-se medalles ni per apunyalar-se per l’esquena. Si no més bé per treballar colze al colze per, de manera conjunta, preocupar-se de tirar aquesta situació endavant de la mà dels experts, i de disposar dels recursos, que aquestes persones que saben ens demanen per superar aquesta crisi sanitària i social.

Des d’eixa col·lectivitat haurem de valorar i resoldre totes les assignatures pendents d’aquesta pàtria xiqueta: la protecció de les persones autònomes, PYMES, gent del camp i indústria productiva com a base de la creació d’ocupació; que els drets laborals no són una perduda assumible en pro de l’estabilitat del sistema; que ningú puga guanyar eleccions retallant pressupost en sanitat pública, que no podem deixar l’atenció de persones malaltes i majors en mans del marge de benefici empresarial; que garantir una renda mínima a la població en risc d’exclusió evita la temptació a crear xarxes caritatives i clientelars en temps de crisi; que una pressió fiscal justa, que la lluita contra el frau, la corrupció i els paradisos fiscals s’hauria de valorar més que les donacions puntuals de multimilionaris.

I escrivint açò, li trobe l'explicació per què les persones que estan ara amb els punyals en alt, les altes esferes, la dreta nostàlgica mai han deixat al poble teixir aquestes col·lectivitats que hui gràcies als virus tenim als balcons.

I buscant un final, només somnie en el fet que quan tot açò passe, tota esta col·lectivitat, tots els aplaudiments, tota aquesta ‘mobilització des de casa’ que estem fent, puga servir per a prendre consciència de la defensa del bé comú. Que el model de societat que reclamem des dels balcons siga una realitat, per aclamació popular, independentment del partit polític que renegue.

I tot li ho deurem a la gent que està treballant ara per ajudar a superar açò, des dels serveis essencials, hospitals, supermercats, transports, forces de seguretat i emergències o els que s’estem quedant a casa. Un deute pendent i un país per construir.

[ Juanma Ramón | Portaveu de Compromís per Paterna | @juanma_ramon ]