Quim Juncosa Bartolí (Barcelona, 1972) és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). Des del 1996 ha treballat com a advocat i ha compaginat la feina del seu despatx amb diversos projectes empresarials i amb la docència. S'ha dedicat principalment al dret civil i mercantil, i últimament de manera molt especial al dret de família. L'any 2006 adopta el seu fill, fet que el porta a conèixer i a assessorar diverses entitats en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. Bartolí acaba de publicar el llibre ‘Omplir la vida’ (Editorial Rosa dels vents).
Pregunta: Recomanaries l’adopció després de la teva pròpia experiència?
Quim Juncosa Bartolí: I tant! És una experiència fantàstica que ha omplert la vida del nostre fill, la nostra i la de tots els que ens envolten. És cert que no és fàcil, ni el procés ni el que ve després però, amb ganes, demanant ajuda professional i, sobretot, amb molt d'amor, pot ser una forma molt bonica de ser pares.
P.: Que vas sentir la primera vegada que vas veure al teu fill?
Q.J.B.: Una barreja de sensacions... molta emoció però alhora molta por per la responsabilitat que anava a contreure. Va ser un moment molt especial, ell encara no era el meu fill ni jo el seu pare, recordo la seva cara, les seves paraules... em va dir: “Priviet, papa!” que es tradueix com: "Hola, papa!" sense saber ben bé què significava.
P.: Parla'ns de la motxilla que porten els nens adoptats. Com es pot aconseguir reduir-la?
Q.J.B.: Cada nen és diferent, però tots els adoptats han viscut l'abandonament i la falta d'afecte. Per aquest motiu, comencen la seva relació amb els pares adoptius de manera molt diferent de qualsevol nen nascut en una família que el desitja i pot tenir cura d'ell. Aquesta motxilla per tant ve, per una banda, plena d’experiències negatives i, per una altra, buida d'experiències positives que caldrà anar omplint. El que cal és tenir molta paciència, molta empatia i, a poc a poc, amb molt d'amor, anar fent que les experiències positives superin a les negatives.
P.: Què és el que t’ha fet més feliç de la teva experiència com a pare?
Q.J.B.: Veure que el meu fill pot arribar a ser feliç, que un punt de partida desafortunat no et condiciona la vida i, sobretot, comprovar que fer de pare, de pare de l'Alexandre m'ha fet millor persona.
P.: Que li va semblar al teu fill el regal del seu 18è aniversari?
Q.J.B.: El va emocionar molt, no s'ho esperava. Va començar a dir a tots els que estàvem allà amb llàgrimes als ulls: “l'ha escrit el meu pare, és la meva història”.
P.: Què aconsellaries els pares que estan en procés d’adopció?
Q.J.B.: Que no defalleixin, que tinguin paciència i, sobretot, que es preparin bé per quan arribi el seu fill o filla, ja que necessitarà molt més del que s'han imaginat. Quan ja el tinguin amb ells, que l'estimin molt, que siguin generosos i flexibles, perquè acabaran rebent molt més del que ells li hagin pogut donar.
P.: Com advocat has lluitat pels drets LGTBI, què has aconseguit?
Q.J.B.: La meva feina com advocat és una feina col·lectiva de tot l'equip d'advocats que treballen amb mi. Durant molts anys hem lluitat perquè l'administració reconegués aquests pares o mares ocults en moltes famílies monoparentals. També per drets com el permís i la prestació de maternitat i paternitat per parelles homosexuals que han tingut fills per la via de la gestació subrogada, ja que l'adopció s'ha tornat en alguns països impossible o molt difícil.
P.: Quins drets s'han de reivindicar encara ara en els jutjats?
Q.J.B.: Actualment, estem retrocedint en el reconeixement social en alguns països i per part d´alguns partits polítics. En el nostre s'està utilitzat l’homofòbia com una manera d'obtenir titulars i vots i això és molt perillós. Crec que encara queda molt per fer, s'ha de protegir els fills de les famílies homoparentals perquè els registres civils reconeguin les diferents formes de famílies actuals.
P.: El Papa Francisco s’ha pronunciat a favor del matrimoni civil, que opina de les seves declaracions?
Q.J.B.: Són declaracions molt importants venint de qui venen i s'han de celebrar. Però l'església sempre arriba tard. No ha parlat de matrimoni, sinó d'unions civils. Ja som matrimoni en molts països i ho hem d'acabar sent en tots, perquè no és el mateix ser unions civils que matrimoni i l'església no ha de limitar els drets civils. En qualsevol cas, ja som més que matrimoni, som famílies com qualsevol altre.
P.: Per què vas decidir publicar aquest llibre?
Q.J.B.: En el meu cas, perquè tothom em deia que aquesta experiència, aquesta història bonica amb final feliç, s'havia de conèixer per demostrar que el nostre model de família és tan vàlid com qualsevol altre i que els drets socials que hem conquerit ens fan millor com a societat.
P.: I en el cas del teu fill?
Q.J.B.: L'Alexandre va ser molt valent i generós. Em va dir no només que m'autoritzava, sinó que m'animava a fer-ho, perquè volia que la seva història es conegués perquè ell era feliç i volia que la gent ho sabés.
P.: Per què creus que pot agradar el llibre?
Q.J.B.: El pot llegir tothom, no has de ser ni pare ni mare adoptiu per gaudir de la seva lectura. Tots, pares, mares, fills i filles trobaran un contingut que els farà reflexionar sobre la seva pròpia experiència i sobre la seva pròpia vida. És un llibre honest, escrit amb senzillesa, però que conté missatges importants i que parla de temes universals: bàsicament d’amor, però també d'educació i d'altres temes que ens preocupen i ens ocupen a tots. El seu missatge positiu ens demostra que podem ser millors com a societat i omple de vida a qui el llegeix.
P.: Explica’ns alguna anècdota divertida que heu viscut com a família
Q.J.P.: N'hi ha moltes, però jo en recordo una especialment, quan una clienta del meu despatx va conèixer a l'Alexandre i em va dir: “no sé com serà la teva dona, però el teu fill, és igual que tu”. Va ser molt entranyable i en aquell moment no vaig voler dir-li que ni tenia dona, sinó marit i que el meu fill era adoptat, però quan ho comentem a casa sempre ens fa riure.
P.: Quines han sigut les respostes dels lectors del llibre?
Q.J.B.: Les respostes estan sent brutals, molt més boniques del que ens podíem imaginar. Pensava que els que ens coneixen molt s'emocionarien amb el llibre, però les seves reaccions m'han superat. És increïble el que ens diuen els que no ens coneixen, rebem molts missatges, per totes vies, donant-nos les gràcies per haver-nos despullat d'aquesta manera mostrant els nostres sentiments i per la lliçó de vida que han après.
P.: I què t'ha aportat a tu?
Q.J.B.: A mi, personalment, m'ha reconciliat amb la vida, he comprovat que la gent està viva i que malgrat aquests moments que estem vivint té esperança i es vol sentir i ser feliç. Tots estem molt emocionats per aquesta reacció i només podem donar les gràcies per tot el que estem rebent.
(Volem agrair la col·laboració de Bibiana Ripoll per a l'elaboració d'aquesta entrevista)
