[...] Sorolla vino lo menos veinte días a mi estudio, en la calle de Cirilo Amorós, en la misma casa donde lo tenían Stolz y otros artistas. Yo no sabía cómo agradecerle aquello, porque ¡hay que ver los miles de duros que hubiera podido ganarse si hubiera pintado mientras yo me dedicaba a modelar su figura! [...]
Amb aquest sentit reconeixement cap al seu amic Sorolla es va expressar Ricardo Causarás Casaña (València, 1875-Barcelona, 1953) el 7 d’agost de 1930. L’escultor es trobava a València per fer la donació de la seua delicadíssima obra, La mano de Sorolla, que, fosa en plata oxidada del seu buidatge del natural de 1901, entregaria en un estoig al llavors alcalde de la ciutat com un obsequi sufragat per la Casa de València a Barcelona. Un acte emotiu i solemne per a commemorar el Primer Homenatge Pòstum a l’immortal Sorolla. Simultàniament, el nou saló de sessions de la Casa Consistorial quedava inaugurat.
L’estreta amistat entre Causarás i Sorolla provenia dels anys en l’Acadèmia de Sant Carles, però es va consolidar a partir de l’estiu de l’any 1900, com que Causarás havia modelat un magnífic bust del «pintor de la llum», titulat Retrato de Sorolla. Un model en fang cuit que va suscitar una gran expectació a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1929-1930). No debades, aquesta obra ens indica que Causarás fou el primer escultor a plasmar l’estampa del pintor més internacional que ha donat València contemporàniament. I ho va fer abans que Benlliure i Capuz, agafant les mesures antropomètriques de Sorolla del natural, en viu i en directe. Sense cap mena de dubte, Causarás va gaudir d’una oportunitat immillorable per aconseguir aquest inspirat i sublim model de la testa del seu amic pintor.
En observar aquesta peça de terracota, podem comprovar el bon ofici i quefer de Causarás a l’hora de saber com donar les formes, masses i volums mitjançant el buidatge del fang. Un treball delicat i a la recerca de la realitat, de plasmar el moment, però amb un aire de modernitat i llibertat en l’ús de les diferents eines que acaronen i solquen el material primitiu. En aquest sentit, prenen gran protagonisme el treball en el grup de cabells, facials i sobretot la poblada barba del seu amic Sorolla, amb aqueixa cridanera prolongació dels llargs pels del mentó.
Així mateix, mentre Sorolla gaudia de les vacances de Nadal de 1900 a la ciutat del Túria, Causarás li va demanar que posara per a ell amb la intenció de fer-li una estàtua de la seua figura dempeus i treballant, en la plenitud de la seua carrera artística. Durant almenys vint dies Sorolla va fer de model del seu amic escultor. La imponent i majestuosa obra Sorolla es va presentar a l’Exposició General de Belles Arts del mes d’abril de 1901, aconseguint la Consideración de Medalla de Tercera Clase Don Ricardo Causarás, en la secció d’Escultura. Cal destacar també que aquesta figura va provocar gran sorpresa i interés entre el públic que la va poder contemplar i admirar a l’Exposició Regional de València de l’any 1909.
Al fons s’aprecia el Retrato de Sorolla, model en terracota.
Tanmateix, el periple que va patir aquella escultura d’escaiola premiada a Madrid fou lamentable. I el seu final dramàtic i irreversible. Causarás va voler regalar l’estàtua a Sorolla, però el pintor no tenia espai per a ubicar-la al seu estudi, tal com li ho va escriure en una missiva entranyable datada el 9 de juny de 1901. Després, l’escultor decidiria cedir-la al Cercle de Belles Arts de València, segons indica una carta seua signada i titulada «A los artistas valencianos», del 23 d’agost de 1923. L’escultura va quedar exposada al saló principal d’aquesta entitat cultural fins al 4 de febrer de 1925, per a continuació ser donada per Causarás a l’Ajuntament de València i formar part de la denominada escultura pública monumental de la ciutat.
En relació amb aquesta obra capdavantera de Causarás i de la qual més rius de tinta es van escriure, fou a partir d’aquella deferència quan, incomprensiblement, la figura Sorolla s’emplaçaria baix d’una pèrgola coberta i rodejada de flors i vegetació diversa, per acabar abandonada en la coneguda com a Gruta dels Jardins del Reial en 1928. Allà va patir alguns desperfectes com lleugeres trencadures en les mans i la desaparició de la pipa, la paleta i els pinzells. Tot i això, aprofitant que Causarás es trobava a València durant uns dies d’agost de 1930, va visitar el lloc dels Vivers on estava l’estàtua, i es comprometé a restaurar-la, «perquè amb un poc de treball quedaria com quan es féu». Fins i tot, l’Ajuntament va prendre l’acord que l’estàtua en guix fora reproduïda en bronze a Barcelona, sota el control del seu autor, perquè després es col·locara novament als Jardins del Reial.
Però, res més lluny de la realitat, perquè segons informació transmesa per la família de l’artífex, el dissabte 16 d’agost de 1930 l’obra Sorolla acabaria desfent-se al fons del moll del Port de València per caure a l’aigua mentre era carregada a la coberta del vapor València-Barcelona. Davant aquesta inexplicable i irreparable pèrdua d’una peça rellevant i guardonada del patrimoni escultòric valencià i espanyol més recent, es podria dir que Sorolla va morir dues vegades: a Cercedilla el 1923 i a València en 1930. És evident que els artistes, les institucions i la societat valenciana d’aleshores no estigueren a l’altura de les circumstàncies.
Si tenim en compte que l’organització, logística i gestió del trasllat i càrrega de l’estàtua es va fer per part de l’Ajuntament de València, quina solució se li va donar a l’escultor una vegada la seua obra s’havia perdut pel fons del Port de València? Podríem entendre la mateixa resposta d’una institució pública local, provincial o autonòmica si en el trasllat d’alguna de les obres d’Alfaro, Valdés, Navarro, Rausell Sanchis, Rico Tormo o d’altres es fera malbé o inclús es perdera per sempre? Impossible veritat? Doncs s’ha de dir amb veu clara que aquell assumpte incòmode va quedar amagat: com una misèria inconfessable. Fins i tot, han hagut de passar quasi cent anys perquè es parle sobre aquell fet amb transparència i llibertat, però també amb molta pena i malenconia. Principalment, si ens parem a pensar com es quedaria l’artífex de l’obra davant aquell acte incomprensible. Així li ho va comunicar per telèfon un altre bon amic de Causarás, el polifacètic Josep Maria Bayarri Hurtado.
Amb tot i això, des de la mort del pintor valencià més universal, la ciutat de València havia tardat set anys a fer-li un homenatge com calia. Així ho manifestà l’alcalde José Maestre, atés que el projecte de monument de Mora Berenguer de 1925 no s’inaugurà fins al 31 de desembre de 1933. Una dècada després del multitudinari acomiadament a Sorolla. Nogensmenys, fou el seu amic Causarás i la Casa de València a Barcelona els primers a organitzar-ho ací, a sa casa, el 5 d’agost de 1930, i amb unanimitat entre conservadors i republicans.
Per contra, seria una data assenyalada per sempre en la vida de l’escultor Ricardo Causarás Casaña, qui, després del trist desenllaç de l’estàtua, no va tornar mai més a la seua València natal. A la ciutat comtal va continuar exercint d’admirat i respectat professor de la Casa Llotja, a més de llorejat escultor, pintor, inventor,... fins al seu òbit. Cal assenyalar que, l’obra escultòrica de Ricardo Causarás Casaña, amb un estil que gravita entorn de la modernitat i una mica allunyada del realisme huitcentista, es troba en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, Ajuntament de València, Museu del Patrimoni Nacional del Palau Reial dels Borbons i en diverses col·leccions privades a Espanya, França i altres països.
En les vespres de la festivitat del 9 d’Octubre i amb l’efemèride de l’Any Sorolla celebrat amb pompa i més, cal dir que, per rara paradoxa, les obres ací esmentades continuen sent desconegudes per al gran públic. I, Causarás, l’escultor de Sorolla oblidat a València. Una mena de damnatio memoriae plena d’ingratitud, a més a més de tardança a l’hora de traure’l de l’anonimat. Tan sols La mano de Sorolla té una certa acreditació, gràcies a la perseverança de la família barcelonina de l’escultor Causarás. Tant de bo prompte puguem dedicar-li un monogràfic acurat a aquest mestre de les arts plàstiques i pioner inventor aeronàutic, ja que fou l’escultor valencià de moda a l’Exposició Regional de 1909, a més de creditor d’un llegat material i immaterial del qual queda molt per descobrir, i, sobretot, per compartir.
