La Penya Tòtil, llevantinisme en plena Horta Sud

946

A principis de 1999, un dels clubs més importants del futbol argentí: Racing Club d’Avellaneda, va entrar en fallida. L’origen es trobava en la pèssima gestió realitzada per les anteriors juntes directives. Ràpidament, la premsa va començar a especular amb una possible dissolució del club, que més tard va ser confirmat per un jutge. ¿El principi del fi? No. La mobilització dels seguidors va ser clau  per a que el congrés argentí aprovés permetre l’entrada de capital privat cap als equips de futbol. Malgrat la delicada situació econòmica del país argentí, que va acabar amb el famós “corralito” de 2001, milers d’aficionats van destinar els seus estalvis per a salvar el club.

Escassos mesos més tard; i a l’altre costat del mar, un club quasi centenari, per aquelles dates, com ho era l’Atlètic de Madrid, era intervingut judicialment però ordre del fiscal Rubí. A més, el descens a la categoria de plata del futbol espanyol va minvar de forma considerable les arques de l’entitat del Manzanares. No obstant això, l’augment del nombre de socis i abonats fou clau per a la seva salvació

Però, no sols trobem este tipus d’exemples en el món del futbol. En 1957, després del desbordament del riu Túria al seu pas per la ciutat de València, les autoritats franquistes van idear projectar una enorme autopista que travessara tota la ciutat amb l’objectiu d’enllaçar Madrid amb el port. Amb tot, la pressió popular, amb el lema: “el llit del Túria es nostre i el volem verd”, va començar a defendre la possibilitat de crear un espai verd en el qual la ciutadania pogués gaudir al voltant de jardins... Aquest projecte, finalment es va poder materialitzar en la dècada dels 80’

En el Llevant U.E. també hi ha un relat semblant; on la mobilització popular fou clau per a canviar la història. Ens referim a la copa de 1937. Però no només d’açò vàrem parlar amb el seu president. Xavi Rius. A continuació us deixem l’entrevista.

P.- ¿Com naix la penya?, ¿com ha sigut la vostra trajectòria fins a l'actualitat i quants socis sou en l'actualitat?

R.- Doncs mira, el primer desplaçament que férem com a penya fou en la temporada 2002-2003 a Albacete, encara que ja feia temps que anàvem uns quants d’ací de Picanya al camp del Llevant. El principal element que ens unia era que teniem una mateixa forma de veure el futbol, la vida, les qüestions polítiques… Aleshores,  vam  pensar organitzar una penya, encara que durant els primers mesos no estàvem legalitzats; i en l’any 2004 ens vam legalitzar. Però evidentment aspiràvem a ser més que una penya local. Actualment tenim gent afiliada a la penya des de Vila-real, Pedreguer….

P.- ¿Per què sou del Llevant? Quan el més fàcil es ser del València CF...

R.- Cadascú tindrà el seu motiu. La majoria de la gent jo crec que és perquè es sent reflectit en eixa lluita contra l’adversitat (David contra Goliat). A més, el tarannà de la majoria de socis es veien reflectits en la lluita de moviments minoritaris, de col·lectius que han estat represaliats tant d’una forma com d’altra  i la identificació de tot açò amb el club del Llevant, el qual lluita contra el Goliat (que és el València), contra l’adversitat; i per tant gaudir d’eixos triomfs del menut és molt per a nosaltres. Crec que majoritàriament esta és la raó principal pel qual la majoria de gent de la penya es del Llevant.

En el meu cas, el meu avi estava vinculat molt al futbol. Ell, als 3 o 4 anys va començar a dur-me als partits del València i del Llevant i jo al poquet ja li vaig dir que al camp del València no volia que em portara. ¿Per què? No heu sé. Sols volia anar al camp del Llevant (que la primera vegada que vaig anar va ser al mes d’inaugurar-se el nou camp en Orriols). Inclús de xicotet vaig començar a jugar en el València i entrenàvem al costat del Mestalla i quant havia de passar als juvenils, el València va desfer les categories inferiors i em digueren d’anar al Benimar i els vaig dir que no. Vinc a dir-ho perquè jo jugant en el Valencia, em pagava l’abonament del Llevant i no anava a veure els partits del València, i això que jo els podia veure debades;  i jo no he vist cap partit del València en Mestalla. Cap

P.- ¿On s’ubica la vostra penya?

R.- Gol sud Alboraya majoritàriament, però també tenim gent en grada central i grada jove

P.- ¿Per què vàreu elegir el nom de tòtil per a la penya?

R.- Per dos motius. Un és que arreplega eixa filosofia d’anar a contracorrent.  Hi ha una expressió valenciana que diu que quant una persona es un babau o un tòtil; això per una banda. Per altra banda, un tòtil es la granota més gran.

P.- ¿De quina manera es du la rivalitat amb el València? ¿De quines aquelles coses podeu estar orgullosos els granotes i els altres no?

R.- La més gran de totes és que el Llevant és l’equip dels valencians. Nosaltres, en un determinat moment, tinguérem l’assetjament d’un tal Robert Sarver (actual propietari del Mallorca) i majoritàriament l’afició va respondre i es posicionà en contra de la venta. En primer lloc, perquè vam considerar que era més important mantindre la titularitat en mans valencianes, és a dir, que no eren important els diners, i això el València no heu pot dir. A més, també podem estar orgullosos de la política de diversitat que té el club, en el sentit social i esportiu. En l’aspecte social, tenim el Llevant EDI (l’escola de futbol per a persones amb discapacitat intel·lectual) i en l’apartat esportiu doncs, tenim equip femení, de running, de futbol sala… Per tant, sense cap dubte podem dir que el Llevant és l’equip dels valencians i en segon lloc, arreplega un espectre social que no te el València.

P.- ¿Està el Llevant U.E en la millor etapa de la seva historia tant a nivell esportiu, econòmic, institucional…?

R.- En conjunt, jo crec que sí. Encara que a nivell esportiu, per exemple, la penya ha viatjat per Europa (temporada 2012-2013), però en conjunt i sumant les altres competicions sí, ara mateixa el Llevant de futbol sala ha jugat la final de lliga, l’equip femení s’ha classificat per a la champions. L’equip masculí està consolidat en primera, també s’ha arribat a les semifinals de Copa, s’ha remodelat l’estadi, esta planificat fer una ciutat esportiva en Natzaret. Per tant, hi ha motius suficients per a dir, que el Llevant es troba en la millor etapa de la seva historia.

Peña Tótil Levante UDP.- Tant la promoció del valencià com la lluita pel reconeixement oficial de la Copa del 37’ son dos de les vostres senyes d’identitat. ¿Falta molt per a que el valencià estiga al mateix nivell que el castellà?. Per altra banda, ¿en quin punt es troba la qüestió de la Copa del 37’?

R.- Respecte a la primera pregunta, encara queda molta lluita. Ara esperem que amb la remodelació de l’estadi, la retolació siga totalment en valencià. Gràcies a Pau Ballester vàrem ser els primers que l’speeker deia les coses en valencià. L’himne ja fa un any que només es fica en castellà. Però, encara falta molt.

En el tema de la Copa, jo crec que ara mateixa sí hi han moltes possibilitats de que finalment s’oficialitze la Copa de l’Espanya Lliure. I en gran part, la tasca que han realitzat últimament Fran Ferri i Joan Baldoví ha estat clau

Però, tot aquest procés ens ha costat molt, ja que una de les fites per les quals es va constituir la penya fou el reconeixement i oficialitat de la Copa. I per a aconseguir açò, férem des de objectes commemoratius, estar en contacte amb els equips que participaren en el torneig per a aconseguir documentació… I, en un primer moment, sense el suport del club, que per aquella època estava Villaroel de president. Però per exemple, el suport de Jaume Ortí fou excel·lent.

En aquests primers anys, aconseguirem realitzar una PNL (proposta no de llei) en el Congrés, que va eixir per unanimitat, on s’exigia a la RFEF el reconeixement. I en forma d’anècdota he de dir que fou l’única PNL que va eixir per unanimitat en aquesta legislatura. Però es que inclús, el PP va votar a favor, ahí estava Vicente Martínez Pujalte (granota confés) que fou el que recolzà aquesta iniciativa. Però, el problema és que la Federació no deixa de ser una entitat privada i tenen els seus estatuts i normes; i sota el seu criteri considerava que no podien legalitzar-la.

El que passa es que amb la Llei de Memòria Històrica, Joan Baldoví ha presentat una esmena en una disposició addicional que diu que s’aplicarà a tots els esdeveniments del mon esportiu del bàndol republicà (que era l’oficial). I en ser aprovada, la RFEF estarà obligada a fer oficial eixa Copa.

P.- Hui en dia, la major part dels aficionats del Llevant i del món del futbol en general, saben de l’existència de la Copa del 37’, ¿però era així fa trenta o quaranta anys?

R.- El meu avi, quant era un xiquet, me contava que el Llevant tenia una copa, però jo no sabia quina copa era. Inclús, amb el pas del temps, mirant estadístiques i coses històriques del futbol, jo no veia que el Llevant tenia una copa. I de sobte, crec que a finals dels 90’, el periodista Emili Nadal, va escriure un article sobre la copa del 37 i a mi se’m varen obrir els ulls. Després, altres com Felip Bens... incidiren en aquest aspecte; i aleshores un dels motius pel qual fundàrem la penya fou socialitzar, es a dir, fer propaganda perquè la gent llevantinista i no llevantinista, del futbol en general, sabera que el Llevant té aquest trofeu però que no era oficial.

Però, en aquest primers anys, poca gent del Llevant, a excepció dels mes majors, sabia de l’existència de la Copa. Per això, hem d’agrair a persones com Emili Nadal o Felip Bens ja que sense ells, no haguérem arribat fins al dia d’avui.

Després ja a partir de 2004, moment en que es va constituir la penya, començarem a moure’ns. Me’n recorde que una de les primeres accions fou crear una pancarta amb una bandera republicana i una copa al mig amb la frase: Volem la Copa. I tant a l’inici del partit, com al descans, al final i en els gols doncs la trauríem. D’aquesta manera estiguérem dos anys. A més, fèiem molts desplaçaments, al voltant de 8 o 10, especialment a Euskadi.

I tant la gent com els periodistes que cobrien la informació dels seus equips respectius ens preguntaven per la pancarta i la copa; i nosaltres els explicàvem tot el que havia ocorregut.

A partir d’eixe moment, quasi tots els aficionats del món del futbol sap de què el Llevant té una copa

P.- ¿Tinguereu el recolzament del club?

R.- Amb Villaroel no. Fins i tot, tinguérem problemes per a introduir la bandera a l’estadi. Però, amb el temps passarem a un estat de normalitat. Però, a excepció d’ell, només tenim paraules d’agraïment per a la resta de persones i he de citar a Felip Bens, Ernesto Calpe, Emili Nadal, Salvador Regues, Martínez Pujalte, Jaume Ortí...  És a dir, Villaroel és l’única persona que ens posà impediments.

P.- En este procés de foment del valencià vos heu sentit recolzats, marginats… ¿les vostres reivindicacions s’han complit?

R.- Doncs mira, en un primer moment, amb Villaroel, quan era president del club, l’enfrontament era màxim. Ara mateixa, nosaltres creguem que Quico sap que si el Llevant vol créixer com a club, no té que passar com en el València. Es a dir, quant tu vas al camp de Mestalla, només hi ha una línia política (per exemple només veus banderes espanyoles), mentres que al camp del Llevant tu pots veure banderes espanyoles, republicanes, estelades... A més, al nostre camp hi havia una diversitat de gent (sud-americans, africans...) que no podies trobar al camp del València. I eixa diversitat, Quico Catalán sí l’està treballant molt més i millor que Pedro Villaroel.

De totes formes, en la qüestió del valencià, encara queda molt de treball. Per exemple, a Galicia o al País basc, tant el gallec com l’eusquera estan més normalitzats que el valencià. Ací per exemple, una part de la societat valenciana es pensa que el requisit lingüístic del valencià es un atac al castellà; i no es així. Però, a nivell social, jo crec que el valencià esta retrocedint front al castellà, per això queda feina per fer.

Premio peña TotilP.- Parla’m un poc dels premis Tòtil. 

R.- Ara mateixa, els premis tòtil no es celebren. Es celebraven ací a Picanya. A més, venia molta gent (directius, jugadors...), a pesar de que Villaroel ficava molts impediments, però al final aconseguirem que vingueren jugadors.

El nostre objectiu era premiar aspectes que no eren usuals en el món del futbol. Evidentment hi havia un premi al millor jugador (votat pels membres de la penya), al millor jugador valencià, però també hi havia un premi sobre valors cívics i socials que fou guanyat per Damiano Tommasi (una persona molt vinculada a les causes socials i compromesa amb tots els col·lectius més desafavorits). Però ha hagut més jugadors.

També hi havia un premi al millor basc, perquè durant més de vint  d’anys, el Llevant sempre tingué un jugador basc a l’equip. Per exemple me’n recorde de Iñaki Descarga. També férem un premi dedicat a la Copa del 37, on vingueren familiars dels jugadors.

Per tant, no només treballàvem l’aspecte esportiu; sinó també la social i cultural.

P.- ¿Quin es el rol de l’aficionat al món del futbol en l’actualitat?

R.- Aquell que vol la directiva. Un exemple que crec que és interessant. Joan Laporta quan es va crear la superlliga, es l’únic que va dir que faria un referèndum i que decidiren els socis. Florentino no. Aleshores sent dos equips que nos SAD, sinó que els controlen els socis, la directiva del Barcelona va decidir que els socis tingueren l’última paraula; mentre que en el Reial Madrid no va ser així. En les SAD, també hi ha diversitat. Per exemple, en el València es Peter Lim qui pren totes les decisions. En el Llevant, a l’estar les accions en mans de la Fundació i de bastants socis, el poder està mes repartit.

Per tant, ¿quin poder té l’aficionat? El qui li deixa la directiva.

P.- ¿Com valoreu la gestió de Quico?

R.- Majoritàriament, acceptable. Encara que hi ha decisions que no les entenem, com per exemple el fitxatge de Roberto Soldado. N’hi ha d’altres que les hem recolzat totalment, com la no venda del club, perquè si s’haguera venut, jo crec que el Llevant haguera desaparegut.

P.- ¿Considereu el futbol més que un entreteniment?

R.- Per suposat. Nosaltres com a penya ens hem posicionat en favor de l’amnistia dels presos catalans. També hem estat a favor de totes les campanyes de foment de la llengua valenciana, donant suport a la PAH i en contra dels desnonaments. Per tant, considerem que hi ha valors intrínsecs i paral·lels als valors esportius i que han d’estar presents. Per això, creiem que el futbol es una ferramenta que va en consonància amb uns determinats valors. I per exemple per tot açò, teníem les disputes contra Villaroel.

P.- ¿Com creieu que serà el futur de la penya, del futbol en general i del Llevant?

R.- Jo crec que el Llevant ja està consolidat en Primera, i a més, podem donar un pas més enllà i lluitar per entrar en Europa.

Respecte al futbol en general, s’ha convertit en un negoci. Jo pensava que la creació de la superlliga podia suposar la mort del futbol en un mitjà termini. Però no puc atrevir-me a pronosticar el futur del futbol

I respecte al futur de la penya, doncs revitalitzar-la perquè en els últims anys hem estat prou parats i molt més en l’últim any i mig.

[ Entrevista de Vicent Morellà Fuset per a Hortanoticias ]

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.