Aquesta història comença en un pis llogat que mai ha sigut prou estable per anomenar-lo llar. Una mare sola i el seu fill comparteixen aquell espai com qui s’asseu en una cadira coixa: amb equilibri precari, amb por i amb una resignació apresa massa prompte. Ella treballa tant com pot, sovint massa, però mai prou. Cada final de mes és una cursa contrarellotge: el sou entra, el lloguer se’n va, i queda un marge tan prim que qualsevol imprevist podria esbucar-ho tot. La mare ho sap. El fill, d’alguna manera, ja comença a notar-ho.
El fill, mentrestant, ha deixat de preguntar pels seus dibuixos de cases amb jardins. Abans imaginava un futur ample; ara dibuixa habitacions menudes, portes tancades, espais on just caben dues persones. No ho fa perquè li agrade: ho fa perquè és el que veu, el que viu, el que tem. La desesperança dels adults és silenciosa; la dels xiquets es nota en les preguntes que no acaben de formular, en les mirades que fugen, en els somnis que es fan xicotets per no trencar-se.
Arriba un moment en què la mare deixa de pensar a millorar i només pensa a resistir. Cada decisió és un i si…? que pesa com una pedra. I si no puc renovar? I si ens hem de mudar lluny? I si no trobe res? I si el futur del meu fill queda determinat per l’atzar i no per les oportunitats? El xiquet, que ho percep tot encara que ningú li ho diga, deixa de fer plans per a l’estiu, per a l’any que ve. Ja parla només de demà, com si el futur s’haguera convertit en un terreny prohibit.
I en aquest ambient d’incertesa constant, apareix un perill que sovint preferim no mirar perquè incomoda: quan la gent deixa de creure que tindrà un futur digne, quan perd la confiança que podrà garantir un sostre als seus fills, s’obrin escletxes per on entren discursos ràpids, contundents, que prometen solucions tan simples com irreals. Discursos que assenyalen culpables concrets i venen seguretats que mai no han existit. No importen els colors ni les banderes: importen les ferides obertes on arrelen.
És en aquests moments, quan la mare viu amb por i el fill creix sense horitzó, quan qualsevol idea extrema pot disfressar-se de promesa. No perquè siga convincent, sinó perquè arriba quan tot l’altre ha fallat. I aleshores apareixen les màscares: rostres que evoquen un passat reescrit, presentat com si haguera sigut millor; fórmules que exaltaven l’ordre per damunt de les persones i que la història real —la que no es pot esborrar— va deixar ben retratada. Les llacunes d’una transició a mitges i el vel de l’oblit han permés l’extrema dreta haja pogut polir aquell passat fins a fer-lo lluir com una alternativa.
La mare i el fill escolten, a vegades sense voler, aquestes veus que s’insinuen pel televisor, per les converses del carrer, per les xarxes socials. Són missatges senzills, directes, empaquetats amb una seguretat que sedueix perquè no exigeix pensar, només creure. I darrere d’eixa façana amable, un murmuri persistent sembla dir: “Jo soc exactament el que veus – diu la màscara- i tot el que tems darrere” 1.
Aquesta és una història que naix de la por: la por d’un sostre que es perd, d’un futur que s’esborra, d’unes polítiques que no arriben a temps. Però el que resulta més inquietant és que no estem davant d’un relat inventat; és la realitat que moltes persones viuen justament avui. I potser per això, mentre la precarietat arrela, també es dilueixen aquells valors progressistes que havien construït l’esperança d’un demà millor. No perquè la gent els renegue, sinó perquè costa defensar ideals amplis quan el dia a dia s’ha convertit en una batalla contínua per mantenir un simple sostre damunt del cap.
[ Julio Álvarez Marín | regidor i portaveu d'Eu-Podem d'Alcàsser | eupv-podem@alcasser.es]
