L’Alqueria valenciana

0
230

L’alqueria, vocable procedent de l’àrab ‘al-qarya; carya’ té, més que l’acepció de ‘vil·la’, la de ‘aldea’, ‘burgo’, tot lloc poblat, diferent de ciutat i de plaça (Eguilaz: ‘Glosario etimológico’, Granada, 1886)-. Va tindre, en temps dels sarraïns, major importancia que en l’actualitat, ja que lluny de referir-se només a un edifici rural, més o menys gran, significava porcions de terreny, de vegades molt extenses, amb cert nombre de cases (1), molins, forns (2) i altres pertinences , segurament, constituïen ravals (3) i xicotetes poblacions, sota la propietat d’un particular revestit, tal volta, de facultats semblants a les d’un senyor territorial.

El rei en Jaume I va fer al seu capritx el repartiment de les alqueries de l’horta de València i, encara que en algunes donacions va respectar la integritat d’aquelles (4), amb més frequència les fraccionà (5) en la mesura que exigien el número i la importància de les recompenses. Però l’alqueria va continuar sent xicotet nucli de població que l’esmentat monarca, tractant-se de la nostra horta, mencionava, en 1268, a línia seguit dels castells i heretats:

Damus et concedimus vobis universis et singulis habentibus et habitaturis: castra hereditates alcareas et quascunque alias posesiones sub cequa de muncada (…)

(Privilegio de Jaime I Aureum Opus, LXXVIII, Jacobi orimi, fol. XXIII)

Alquería de la Torre

Al segle XIV, desgavellada ja l’obra ‘democràtica’ que Jaume I havia volgut plantejar al Regne de València, van concedir els reis senyorius jurisdiccionals a molts nobles, i inclús a senzills cavallers, sobre pobles i alqueries que estaven situades, no ja en les fronteres del territori, sinó a les mateixes portes de la capital. Entre els molts exemples que podríem nomenar, mereix la nostra atenció l’alqueria de Xilvella de Lalgarbia, hui coneguda com Xirivella, de la que fou senyor el sogre de l’insigne cronista Muntaner que, en 1325, va poder començar la seua crónica dient:

Un dia estant yo en una mia alquería per nom Xilvella, que es en la horta de Valencia…

Almarche: Ramón Muntaner Cronista dels Reys de Aragó Ciutadá de Valéncia (Barcelona 1910).

Moltes d’aquestes alqueries foren fortificades pels seus senyors, i van fer el seu paper en les lluites intestines. Encara roman en peu l’alqueria de La Torre, en l’antic Camí Reial de Madrid, si bé enganya a tots el seu aspecte perquè les modernes restauracions impedixen endevinar l’antiguitat d’aquells merlets que daten del segle XIV.

La alquería de La Torre es una construcción de la época feudal, del siglo XIV (recuerdo haberla visto muchas veces en su original carácter, llena de las injurias del tiempo), renovada y modernizada por manos despiadadas que no han sabido conservar un ejemplar arqueológico de valía para esta comarca que tanto descuido ha mostrado en conservar los monumentos históricos. Séale la historia ligera”. (Nota inèdita de en Vicent Alcayne, escrita al 1899)

Van pasar els temps senyorials, calmant-se els bans, no n’hi hagué ‘moros en la costa’, va emmudir el caragol (6) i les alqueries es convertiren en cases de descans per al propietari dels camps i magatzem de les seues collites. Antigament, tots els seus ocupants habitaven en la planta baixa, els amos i els casers o encarregats de cuidar l’edifici, i deixaven franc, per a depòsit dels fruits i cria del cuc de la seda, tot el pis de dalt, generalment  ample i diàfan, amb pocs compartiments i orejat per grans finestrals. Aquesta estància superior era coneguda com l’andana i, quan van passar els temps de la cria del cuc de la seda, va canviar la seua utilitat per la de simple magatzem per a la collita.

Un extens emparrat mantingut per grossos pilars de rajola feia agradable l’estància junt a la porta d’arc redó que donava accés a l’alqueria dels temps moderns.

Alquería del Moro
Alquería del Moro

Els murs d’este edifici eren de tàpia, construcció molt adecuada perquè emprava com a primer element la pròpia terra del camp, mesclada amb alguna part de calç.

Nostra projectada excursió pels pobles de l’Horta, quan ja hem vist la capital, ens ha de proporcionar necessàriament eixemplars molt curiosos, perque l’alqueria és un edifici típic, pero susceptible de moltes variants, que revist caràcters originals en esta localitat, i encara que les modernes construccions tendixen a trencar el primitiu model, tornant-se estranyes viles i exòtics chalets, sempre conserven una nota singular imposta per l’ambient lluminòs de la vega valenciana.

Fa realment poc que les administracions publiques han ficat l’ull en la recuperació d’aquestes construccions singulars i així, als últims anys, han segut restaurades algunes de les més representatives, com ara la del Pou, en mig de l’horta de La Punta, la del Moro, a Benicalap, o la de Machiste, al terme d’Alboraia, que a més allotja actualmente el Museu de l’Orxata.

Nucli antic de Xirivella
Nucli antic de Xirivella

Encara guarden torn altres com l’Alqueria Falcó, que encara hui despedix el viatger al seu pas per Torrefiel, últim barri de la ciutat de València camí de Poble Nou. Concretament en aquest cas, l’Ajuntament va iniciar els tràmits per a la seua expropiació en octubre de 2016, però encara no s’ha començat a treballar sobre el terreny.

(1) Theresie Alfonso: Domos in quibus Nos hospitabamur tempore tale in alcheria que dicitur Hegebalhobra (Llibre del Repartiment, pag. 477, edición de Bofarull).

(2) Sancius Ferrandi: Alqueriam que est in valle de Alcatano que dicitur Eleydua cum furnis et molendinis (Idem, pag. 240, edición de Bofarull).

(3) R. de Teylet: Alqueriam sive reallum de Benicalapech (Idem, pag. 163, edición de Bofarull).

(4) G. de Zaportela: Alqueriam de Borbatur integram (Idem, pág. 168, edición de Bofarull; A. de Lach: Alqueriam de Coteillas total ab integro (Idem, pág. 176, edición de Bofarull).

(5) Bg. de Spiels: Alqueriam de Coscoylar, Exceptis furnis et molendinis (Idem, pág. 175); Ferre filius G. Ferre: IV jo, in alquería de Beniferre (Idem, pág. 181).

(6) Botzina feta amb un caragol marí que usaven els llauradors per a les seues crides bèl·liques. Era un instrument propi de “tot aquell que acabdillava gents”. Tant va ser així que en els últims temps de la Guerra de Successió bastava que a un hortolà se li sorprenguera en possessió d’un caragol perquè fóra ajusticiat. L’horta està que brama, es deia quan la gent s’aprestava a la lluïta i resonaven aquelles botzines per tots els àmbits de l’Horta.

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here