El mitjà es el missatge

22 lecturas

Alberto Fabra va fer el seu discurs al poble valencià en Aitana. Sí, ja sé que l’informatiu del centre territorial de TVE fa anys que no duu el nom d’una de les muntanyes senyeres del país, però és la força del costum. Tampoc serà l’única via de transmissió del missatge, però potser sí la més simbólica.

Ho reconec: fa anys que no veig l’informatiu territorial de TVE, fonamentalment per una qüestió d’incompatibilitat d’horaris, que no per una manca de reconexement a la feina que fan. Igual que RTVV, el treball fet per la delegació valenciana de TVE és molt valuós: és la crónica del país durant quaranta anys i, particularment, la dels quinze anys anteriors al naixement de RTVV. De fet, en aquells anys previs es van fer no pocs programes destinats exclusivament per als televidents valencians, en el que era –o a mi m’ho pareixia- l’avanç del que després seria Canal 9.

Ara es tanca el cercle i anem 25 anys enrere; tirem un quart de segle al fem, i tot es resumeix en el missatge que Fabra donarà demà per Aitana. Un missatge que va nàixer per difondre-ho per la televisió autonòmica i que ara, orfe de la seua raó d’existència, trova refugi de prestat en aquella finestreta protoautonòmica que ens anunciava el que tindríem els valencians quan estrenàrem tele. Quasi d’amagatotis Fabra es va dirigir a una població que fa anys que no es mira Aitana, i ho fa quasi clandestinament, com si volguera amagar un missatge que no podrà amagar la trista realitat que vivim.

Tot i això, en este cas el mitjà és el missatge: la constatació d’un fracàs polític, econòmic i social d’una magnitud desconeguda en la nostra historia recent. El que Fabra va dir en els seus escasos minuts de prestat en TVE és indiferent: en el primer segon de discurs, quan la seua cara isca al costat de la mosca de La 1, resumirà tot el que ha sigut l’any 2013 i el que, per desgracia, serà el 2014: la pèrdua quasi efectiva de la nostra autonomía, que de facto ja es controla des del govern central. El tancament de Canal 9, tot i la commoció que va causar, tan sols és la plasmació d’un desastre que té molts altres factors, i que ens està portant, sense remei, a endarrerir el rellotge quasi tres dècades.

No sóc de vore missatges de cap d’any. Ni els del rei, ni els dels successius presidents autonòmics. Ni en èpoques de (falsa) riquesa ni ara que les coses estan com estan. I este missatge no va ser una excepció, afegint a més la vergonya que, com a valencià, em va produir vore el meu president (perquè, m’agrade o no, ho és) demanant almoina televisiva mentre en el canal del costat només hi ha barres i silenci. Trist.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí